La passadora, de Laia Perarnau

Aquest és un llibre d’aquells que agraden de llegir. A més d’ambientar-se en part a Andorra, es basa en fets reals i històricament ben documentats, té una trama molt ben aconseguida i sens dubte atrapa fins al final. Tracta de les persones sovint anònimes que van ajudar centenars de persones a escapar d’una mort assegurada si no aconseguien atravessar els Pirineus per arribar a Espanya, i d’allà prendre el camí de l’exili o el retorn als seus països d’origen, fugint del nazisme; Quan aquestes persones s’organitzaven mínimament es coneixen com a cadenes d’evasió. No s’oblida de tocar també aquella gent que aprofitant-se de la extrema vulnerabilitat d’aquestes persones, es van omplir les butxaques tant com van voler, a canvi això si, de carregar sobre la seva consciència el mal generat.

És interessant també la perspectiva que en fa l’autora, ja que posa tot el pes i el protagonisme en una dona, portant a la palestra també les dificultats a que s’enfrontava el gènere femení per emprendre qualsevol cosa.

La Germandat del Sant Sudari, de Julia Navarro

Està clar que la temàtica religiosa envoltada d’obscures intrigues, misteriosos artefactes i germandats secretes ha demostrat sobradament la seva capacitat d’atraure escriptors i lectors i malgrat repetir la mateixa estratègia una i altra vegada continua amb una salut envejable. Per alguna raó però aquesta novel·la m’ha semblat més fluixa que les anteriors. Crec que simplement és degut a la mateixa concepció del llibre i potser la mateixa autora no aconsegueix desmarcar-se suficientment de la línia homogeneïtzadora d’aquesta tipologia de novel·les. La manera com està escrita no respecta els tempos necessaris per a que el lector prengui consciència que s’ha canviat el temps i l’espai i això fa perdre el ritme de la lectura i genera certa frustració. No la recomanaria. Si de cas li cal una revisió editorial que armonitzi aquestes situacions.

 

Plataforma, de Michel Houellebecq

Com no podia ser d’una altra manera, l’autor ho torna a fer. Aconsegueix agafar un dels temes tabú de la societat actual i el posa davant dels nassos per a enfrontar-nos amb tota la cruesa de la realitat. El protagonista, cansat de viure i amb cap esperança ni delit que l’empenyin a tirar endavant, va vivint a seva vida amb la mateixa intensitat que ho faria un mosquit atrapat en ambre. És un ambient totalment depriment, que només fa que empitjorar quan a més entra en joc el mercadeig i turisme sexual impune que es pot practicar al sud est asiàtic.

Una novel·la dura, impactant i que et deixa anorreat. Costa refer-se.

L’estret camí entre desitjos, de Patrick Rothfuss

Quan em vaig assabentar que finalment l’autor havia publicat la continuació de la saga, vaig fer mans i mànigues per a llegir-la el més aviat possible, i en català. La decepció va ser majúscula! No em podia creure que allò fos el que se suposava que havia de recollir el testimoni dels anteriors relats, que combinaven la passió, la imaginació extravagant i històries fantasioses narrades amb cura. És com si l’autor no hagués escrit aquest llibre, o com si de cop i volta hagués perdut tota capacitat per escriure.

El més curiós és que l’autor en un escrit del llibre en parla com si n’estigués molt cofoi. Surrealista (o jo no he entès res).