by jaume | febr. 21, 2016 | Android
Escolto tot sovint podcasts. Són per mi un invent extraordinari que hem permet escoltar diferents programes de ràdio que d’altra manera hem passarien desapercebuts tot hi tenir-hi un cert interès. Fa un temps vaig comprar una aplicació per Android que hem permet (decidint-ho activament) de programar els podcasts per a que es descarreguin automàticament al telèfon, i així els puc escoltar en qualsevol moment que hem vagi bé, mentre faig el sopar o mentre volto amb moto amunt i avall. Fa uns dies escoltava l’Internauta, un programa que va néixer de la mà del Jordi Vendrell a Catalunya Ràdio i que tenia com a col·laborador especialitzat en Vicent Partal (un periodista que entre altres molts projectes té el merit d’haver creat Vilaweb, i que de totes maneres segur que ja coneixeu) i van entrevistar a un noi jove, que va parlar de poesia. En aquest programa habitualment es parla de tecnologia i de com les persones utilitzen aquesta tecnologia, així que hem va semblar interessant seguir escoltant el que deia amb atenció… i resulta que estava presentant una aplicació per a mòbil que es basava en el treball de poesia que havia fet la seva àvia al llarg de la seva vida…!
Si en parlen a l’Internauta ja de per si és alguna cosa que mereix la meva atenció, però és que a més aquest jove va aconseguir que anés a descarregar-me l’app i la provés, fin-hi tot amb la Vera! I ens va agradar molt a tots dos. Per la presentació de l’app en sí mateixa, però sobretot per la dinàmica dels jocs proposats i com a través del joc arribaves a conèixer els poemes de la Joana Raspall.
Per descarregar-la…
Absolutament recomanable. En català, amb una presentació exquisida i molt entretinguda. Val la pena donar-li una oportunitat!
by jaume | des. 7, 2013 | Llibres
Crec que ja fa prop d’un mes que no hem posava a llegir res… I per reemprendre la lectura m’he decidit per una novel·la històrica que d’alguna manera dóna resposta a uns dubtes que he tingut tota la vida sobre com és possible que una erupció volcànica com la del Vesuvi aconseguís conservar durant segles moltes de les persones, animals i objectes quotidians, per no parlar de les construccions, que van quedar increïblement ben conservades i moltes d’elles ens han arribat fins als nostres dies.
A través d’aquesta novel·la, que sembla que es cenyeix força al que devia ser la realitat de l’erupció, l’autor ens introdueix en la vida de províncies a l’antic imperi romà per mitjà d’un enginyer especialitzat en tenir cura de l’aqüeducte que duu l’aigua cap al sud de la península. Des d’aquesta perspectiva se’ns mostra la existència de l’esclavitud, dels ciutadans lliures, dels esclaus alliberats, en part també de l’exèrcit i sobretot la vida dels prohoms, de quin en refereix l’actitud, les menges, els vicis i la formació. I el que es descriu per tot arreu és la corrupció política i la manipulació dels fets per benefici propi. Sembla que res no ha canviat al llarg dels segles!
Ens descriu com unes setmanes abans de l’erupció ja es comencen a percebre alguns fets inquietants que ben poca gent identifica. I com a mesura que van passant els dies les situacions inexplicables es repeteixen i aconsegueixen captar l’atenció de cada vegada més gent, fins a l’erupció final, passant per la pluja incessant de pedra volcànica, les morts per inhalació de gasos letals i sobretot l’aturada del subminstrament d’aigua, fet extraordinari al voltant del qual es teixeix tota la trama.
És un llibre que enganxa però no té la força ni el caràcter, potser tampoc la durada necessària per a resultar prou impactant. La única força del llibre al meu entendre rau en la narració tant dels fets físics com de la descripció dels sentiments i les emocions de le spersones que es veuen sotmeses a aquesta força extraordinària de la natura.
by jaume | nov. 10, 2013 | Curiositats, Denúncia, Divagacions tecnològiques
Fa un temps que hem sento bombardejat per la nova moda del “cloud computing”. Només faig que llegir articles de blogs, de diaris en paper o digitals i rebo un munt d’ofertes aparentment immillorables per a adquirir (fins hi tot de manera gratuïta) un més que considerable espai a la xarxa, en algun servidor pràcticament il·localitzable d’algún racó de món (encara que sigui del món més industrialitzat). I aquesta sensació a anat in crescendo en el que portem d’any. Sembla que alguns poders realment importants han decidit que una bona part de la població ha de posar tota la seva informació (música, documents de text, presentacions, pdf, fotografies privades, arxius bancaris, mails…) en ordinadors que no controlen als quals és relativament senzill d’accedir. Els punts a favor que acostumen a donar és la disponibilitat permanent dels arxius, la seguretat de la gestió dels mateixos i que serà molt més difícil que es perdin en cas d’accident per causes majors (incendis, inundacions, robatoris) i difícilment un hacker hi accedirà perquè estaran barrejats entre milers de milions d’altres arxius d’altres incauts que també hauran confiat en l’anomenat núvol.
Estem d’acord en que és molt pràctic disposar d’alguns arxius disponibles permanentment. Fins hi tot és cert que molts de nosaltres tenim una part molt important de la informació disponible gràcies a servidors de tercers que l’emmagatzemen i ens en garanteixen l’accés, ús i abús. Penso en gmail, picasa, facebook, twitter, evernote… Però després de les revelacions que han anat sortint a la llum pública gràcies a un treballador (ex treballador) d’una empresa subcontractada per la NSA, Edward Snowden, tot aquest interès desmesurat per tenir a l’abast dels dits els nostres arxius té més mala pinta que mai. Si els arxius són en CD’s, DVD’s, discs durs extraïbles o unitats USB són pràcticament inabastables pels serveis d’espionatge (sempre que no hi tinguin un interès directe. En aquest cas no hi hauria res a fer). En canvi, si són en servidors d’empreses -sobretot americanes- són a la pràctica fitxers públics. Tot el que estigui a la xarxa és susceptible de ser violat. El que està al nostre ordinador evidentment també, però ja hi ha d’haver un interès directíssim per a que algú ho vulgui venir a buscar.
Les meves dades més sensibles són l’àlbum fotogràfic familiar. No confio en posar-les a disposició de serveis cloud perquè no tinc la confiança necessària en com tractaran aquestes dades, ni si l’empresa sobreviurà al pas dels anys, ni tan sols tinc la confiança que hem mantinguin les condicions contractuals que avui hem conviden a signar. És com un servei de facturació al núvol. Pot ser molt útil durant un temps, però no et poden assegurar que d’aquí a 10 anys continuaran estant allà, posant a la teva disposició les factures generades durant aquest temps, les dades dels clients o les estadístiques d’ús. Un programa instal·lat en un ordinador si que t’ho pot assegurar. Pot evolucionar el programa, pot desaparèixer l’empresa, però mentre tinguis un ordinador amb un sistema operatiu compatible és vàlid. No tindràs disponibles les noves opcions, ni les millores, això si.
Potser es tracta que tota la tecnologia d’internet encara és massa jove i no hi ha directrius clares internacionals que garanteixin una manera de treballar en condicions. Actualment, i més amb el que estem aprenent de com s’abusa de l’espionatge i com es monitoritzen absolutament totes les trucades, tots els mails… absolutament tot!
Ja ho diuen que la millor seguretat és no escriure el secret enlloc, però com que l’equilibri consistiria en trobar un punt en que convergissin la seguretat de les nostres dades amb la utilització dels moderns sistemes que tenim actualment al nostre abast, ara mateix crec que la manera més barata d’aconseguir-ho és bolcar periòdicament la informació en un disc dur extraïble.
Política empresarial, qüestió de confiança o deixar-se portar pel corrent
by jaume | nov. 3, 2013 | Llibres
I donant continuïtat a aquest autor que m’ha enganxat com pocs i que a més és català, he llegit La pell freda, que fa temps que tenia en “cartera” però fins ara no li havia dedicat el temps de llegir-lo. Bé, es tracta d’una novel·leta de ficció molt ben narrada i amb els capgirs necessaris per mantenir el lector ansiós i atent al desenvolupament de la trama. No estem parlant del nivell de Victus, però diria que ressegueix una mica el mateix esquema. Aquesta vegada ens situem en una illa remota on decideix recloure-s’hi un antic militant de l’IRA irlandès fent treballs d’oficial meteorològic per una naviliera anglesa, durant un any, absolutament sol. En arribar a l’illa hi troba l’ocupant del far, que sembla embogit o drogat, però que no respon a les preguntes del capità que l’inquireix per saber què se n’ha fet de l’antic oficial meteorològic. Finalment el protagonista es queda a l’illa i en arribar la foscor s’ha de defensar desesperadament de l’atac d’uns éssers aquàtics d’aparença humanoide que volen devorar-lo. Els atacs duren 3 dies fins que l’habitant del far arriba fins a la seva cabana no per ajudar-lo, sinó per quedar-se amb la meitat de la munició de què disposa. Això provoca la indignació del protagonista i aconsegueix arribar a un pacte amb el en Caffó per a compartir el far com a base de defensa i unir esforços. A partir d’aquí es va narrant com l’un i l’altre conviuen sobrevivint dia rera dia als atacs cada vegada més brutals i multitudinaris del seus enemics, que ells anomenen granotots i com posen totes les seves esperances a aguantar un any fins que el vaixell els passi a rescatar. Lectura molt interessant i amb un punt d’estudi sociològic.
by jaume | nov. 3, 2013 | Llibres
Una excel·lent novel·la històrica! M’ha encantat llegir-la. Narra la caiguda de Barcelona el 1714, però en realitat comença a explicar-la molt abans, per boca d’un enginyer militar educat a França però d’origen català. Com a supervivent del setge, caiguda i posterior represàlia ocorreguda contra els vençuts, ens serveix de nexe d’unió entre tots aquests anys i d’una manera molt planera i eficaç l’utilitza per a endinsar-nos en les intimitats dels conflictes armats d’aquell temps. La primera de les grans batalles que narra molt per sobre és la batalla d’Almansa. Allà també hi tenen un paper destacat els Miquelets, que aniran prenent protagonisme a partir d’ara i fins al final del llibre.
És corprenedor aprendre encara que sigui per mitjà d’una novel·la històrica el paper de moltes personalitats de l’època, des dels noms més il·lustres de la història de Catalunya fins als més menyspreables partidaris de les tropes borbòniques, amb Felip V al capdavant. Tota una lliçó de com es pot explicar la història d’una manera entenedora i amb detalls humorístics que treuen ferro a les situacions més difícils. Apassionant.
