Aquest és un llibre molt curt, d’històries curtes i de lectura ràpida i senzilla.
No recordo si ja abans havia llegit alguna cosa de l’Empar. Imagino que com tothom tinc la seva imatge mediàtica al cap, però la seva vessant d’escriptora no la tenia massa apamada. Aquest llibre, aquest recull d’històries curtes, imagino que el que pretén és sotraguejar la ment del lector amb petites llambregades a la vida de persones normals, o pretesament normals, però el que en mi ha aconseguit és deixar-me una sensació de malestar. Són històries desgraciades. Tenen un estil que fa que passin molt bé, però sempre els finals són llastimosos. Potser és la seva manera de ser, o potser és la seva manera d’escriure. Imagino que llegiré alguna altra cosa seva per a comprovar si aquesta sensació que m’ha deixat es repeteix o només passa en aquest llibre. A la tele i la ràdio ja sembla una persona amb tendència a la negativitat, no sé si és real o fictícia… Jo no el tornaré a llegir, però m’està anant bé de llegir coses curtes per a desfer-me del ferragós equipatge que hem va deixar la pentalogia de Cançó de gel i de foc…!
Aquesta és la segona part de la trilogia “Diario de una invasion zombie”. El primer llibre el comentava en aquesta entrada. Aquest segon volum al meu entendre val molt la pena, igual que el primer. Es llegeix en una esgarrapada i no és gens difícil de seguir, sobretot perquè l’autor segueix utilitzant la tècnica que és un supervivent qui narra les seves peripècies en un diari personal. Imagino que l’autor no hi posa massa manies perquè… si se suposa que un paio que ha de buscar-se la vida a cada minut té temps d’escriure ni que siguin quatre ratlles diàries… és que el lector (nosaltres) ens ho empassem tot, o gairebé!
Aquesta vegada la història continua des d’on es va quedar, al refugi militar subterrani anomenat afectuosament com “Hotel 23”, un cop vençuts els pinxos que els volien prendre la seva base per la força. El protagonista, que és qui té una graduació militar més alta de tots els supervivents s’encarrega d’organitzar i fer rutllar les instal·lacions i el personal civil i militar que hi viu, a més d’establir contacte amb un comandament militar americà establert en portaavions i submarins a alta mar. Com a pilot que és, participa en les missions de rescat i de tot tipus que se li encarreguen des de l’alt comandament, i en una d’aquestes l’helicòpter pateix una avaria enmig de territori infectat. La resta de la novel·la ens narra com aconsegueix sobreviure amb grans dificultats, i com és ajudat per una misteriosa organització que gaudeix d’una tecnologia i uns recursos que semblen il·limitats.
Com a novel·la de zombies està molt bé, però que es comencin a embolicar amb misterioses organitzacions que poden fer aparentment qualsevol cosa ja hem fa pujar la mosca al nas. En qualsevol cas, es llegeix molt bé i et deixa amb ganes de saber què passa després…
Fa un temps que tinc un Note (N7000) i fins ara nomes l’anava actualitzant amb els updates oficials de Samsung, via Samsung Kies. Com que Andorra no és un país que tinguin massa en compte, per aquests menesters havia canviat el CSC (que es el codi que indica el país del telefon) pel LBT, que és el codi identificatiu d’Alemanya, el país que a Europa rep les actualitzacions mes aviat. Entre aquesta i la espanyola o francesa poden passar perfectament més de 3 i 4 mesos, és per això que aquest pas va ser el primer que vaig fer.
Fins ara content i feliç amb la versió 4.1.2 d’Android (del sabor JB o Jelly Bean, la darrera actualització disponible fins ara… per Samsung). Pe`ro aquesta darrera setmana Samsung ha anunciat que la propera actualització (la 4.1.3) serà la darrera per al meu Note, així que avui he decidit començar a trastejar sense manies. Ja ho vaig fer així per al seu antecesor un HTC Diamond, i com que hem va donar bons resultats continuo amb aquesta línia de treball.
El primer i més important és mirar d’evitar carregar-me un aparell que ronda els 600€, i sabent que Samsung amb els seus darrers telèfons havia utilitzat un xip amb un error greu de funcionament, que el podia deixar totalment inservible, el primer pas és instal·lar un Kernel segur, en el meu cas ha estat un que anomenen PhilZ (el nom de guerra del seu creador?) i es pot trobar tota la informació aquí, òbviament i com no podia ser d’altra manera, del fòrum d’experts Forum XDA-Developers.
Aquest kernel té l’avantatge que a més d’instal·lar un kernel segur, ens aporta entre altres coses l’accés root al dispositiu. Aquesta també és una funció que m’interessava aplicar, per a poder desinstal·lar algunes aplicacions natives que no utilitzo i no vull que estiguin al meu telèfon. També podré, amb software específic, limitar l’accés de les aplicacions a internet, o a qualsevol altra funció del telèfon que vulgui. Control total. I també responsabilitat total!
Tinc instal·lat el Titanium Backup, que no desplega tot el seu potencial fins que disposes d’accés root, i ara queda pendent d’instal·lar alguna aplicació que hem permeti gestionar tot el nou “poder” que he alliberat.
I és a partir d’aquí, amb el kernel ja assegurat, que mitjançant Odin o algun altre mètode podré començar a instal·lar ROMs més depurades que la rom stock de Samsung i que per exemple millorin l’ús de la bateria, que ara mateix la drena molt més ràpidament que l’anterior versió d’Android!
Portem uns dies esparverats amb la notícia bomba que ha deixat anar Google sense preavís… Google Reader tanca. Tancarà el dia 1 de juliol d’enguany. No és una bona notícia, diuen que això només afecta als heavy users, però no hi estic d’acord. La subscripció per RSS és una excel·lent manera de seguir els blocs que t’interessen i no perdre’n cap publicació. Que es poden acumular sense remei? Lectura en diagonal, o esborrat sense miraments i posar-se al dia sense recances. Que un blog inunda d’apunts… És necessari estar-hi subscrit? És qüestió d’organització! És molt pitjor seguir l’actualitat per twitter, que no permet una mínima organització ni lectura aprofundida de res. Si segueixes més de 100 persones amb un mínim d’activitat navegues sense rumb tot el dia.
Jo ja he trobat un digne substitut. Es diu Feedly i de moment és molt més visual que GReader. Encara estic en plena adaptació i encara no he aconseguit un ple domini del nou entorn, però crec que hem servirà i amb el temps segur que encara serà més eficient en la càrrega dels feeds i la lectura dels posts més interessants. una cosa que ja he trobat força útil són les recomanacions de blogs similars al que tu estas llegint en aquell moment. Té aplicació per a tots els dispositius mòbils, es pot utilitzar via web i per al Chrome té una app especial. Es sincronitza automàticament amb Reader i promet millorar en el futur més immediat. He provat algunes altres alternatives i no m’han semblat gens convincents. Feedly, si.
Moltes vegades ens arriben notícies que tracten sobre la economia que ens són difícils d’entendre en la seva totalitat. Aquí us enllaço un vídeo que mostra de manera molt clara com està distribuïda la riquesa entre la població dels Estats Units. Mostra el percentatge de gent pobra, 3 nivells de classe mitjana i els fabulosament rics. En compara de manera molt gràfica i visual segons com pensen que està distribuïda la riquesa 5000 habitants dels USA. Posteriorment ho compara amb com voldrien que estés distribuïda, i finalment mostra com està realment repartida. I va feredat de veure. Ja sabíem que els USA són un país enorme amb enormes diferències, però aquí ens ho mostren gràficament, de manera entenedora i sense mitges tintes. Interessant.
