Fa uns dies que estava anant de corcoll per culpa d’alguna actualització del windows 11 que havia provocat un mal funcionament que impedia treballar amb fluidesa amb l’ordinador. Resulta que de cop i volta, en clicar amb el botó dret a algun arxiu o icona que estava situat a l’escriptori de l’ordinador, o en qualsevol de les carpetes, el resultat (inesperat) era que no passava res. No s’obria el menú contextual ni es podia utilitzar cap de les opcions que normalment ens surten (recordeu: “Obre”, “Imprimir”, “Enviar a”… i tantes altres opcions que poden variar depenent dels programes que tinguem instal·lats).
Això s’havia convertit en un veritable entrebanc, perquè utilitzem el botó dret constantment i hi estem tant avesats, que canviar tota la metodologia de treball per a evitar-ho estava resultant un calvari.
Cap de les opcions que estava provant no donava cap resultat, si no és que eren una pèrdua total de temps i una comprovació que la majoria de les solucions que la gent publica (curiosament, moltíssimes a youtube) no resolien el problema.
Finalment i de manera totalment fortuïta, he trobat el Sant Grial que estava cercant desesperadament. Sort que sempre hi ha algú amb amplis coneixements que no dubta en posar-los al servei de la societat sense esperar res a canvi!
La solució és aquí, i en deixo el text copiat per si mai desapareix l’enllaç:
I just fixed the issue without the need to run a repair.
I used the following command to disable the new context menu. reg.exe add “HKCU\Software\Classes\CLSID\{86ca1aa0-34aa-4e8b-a509-50c905bae2a2}\InprocServer32” /f /ve
A partir d’aquest i les properes entrades són per a reprendre una mica el resum dels llibres llegits. Pel que comprovo ja fa mesos que no publico les lectures així que els poso tots en ratxa.
Aquesta vegada es tracta d’un llibre de divulgació, no tècnic (o no gaire) i que té un objectiu molt lloable, i és que ens posa en guàrdia com a societat davant l’immens poder que estan aconseguint les grans empreses amb la IA, Intel·ligència Artificial. Curiosament en el moment de la lectura encara no havia explosionat el tema, i amb retrospectiva m’adono que el llibre ja encarava els problemes que més endavant han anat sortint a la palestra. Molt satisfactòria i interessant lectura. A mi m’ha servit per a tenir una visió una mica més fonamentada a l’hora d’entendre el seguit de notícies i contranotícies que van començar amb el ChatGPT i han continuat des d’aleshores.
Hi ha un programa que per bé que molta gent ha deixat escrit a les xarxes que el considerava bloatware, per mi i alguns -pocs- incondicionals és senzillament imprescindible i determinant a l’hora de canviar de telèfon.
Parlo d’un programa senzill però potent, que per desgràcia ja ha deixat d’existir. Un programa que encara és hora que trobi en la competència algú que li pugui fer ombra. Sembla que als seus inicis es va aliar amb Samsung per oferir en exclusivitat un servei increïblement pràctic i del qual no tinc constància que cap altre programa hagi aconseguit, encara ara. Samsung posava la tecnologia física i Beep’ngo el software i la tecnologia innovadora. Podeu aconseguir més informació llegint aquí. És brutal. És com si haguessin fet màgia.
En resum i en definitiva no és res més que una app per Android que permet guardar la informació de targetes de fidelització. Carnets de biblioteca, del súper, de la botiga on comprem la roba, on posem combustible… del Super 3 i el Piolet, de la CASS, de l’Abacus i de les associacions on pertanyem… També podem tenir-hi evidentment còpia dels passaports, de les targetes de crèdit per si mai les perdem o per tenir-les més a mà. Amb imatge davant, darrera i el més important i realment innovador, el sistema exclusiu de “beaming”, que resulta que és tant senzill com emetre amb llum infraroja el codi de barres per permetre que les botigues puguin llegir la targeta directament amb el seu escànner (si hi ha incorreccions en la terminologia tècnica ja em perdonareu).
El problema és que tal hi com es pot llegir a la seva pàgina web, l’empresa o almenys la app va ser abandonada a partir del maig de 2017. Això passa contínuament i tampoc caldria fer-hi ara, un any després, un post recordatori. Però si el faig és perquè per a mi s’ha convertit en un “must have”. Una aplicació que fa el que ha de fer amb tota solvència i fins ara no n’he trobat cap altra que la pugui substituir. I hi tinc molta informació entrada que no voldria perdre. I totes les caixeres quan els hi mostro el telèfon amb la targeta em miren com dient… – “au, ara a teclejar el codi, quin pal!”. I no. Els dic que passin l’escànner i flipen perquè em diuen que és la primera vegada que la màquina ho llegeix! No entenc com encara ara ningú més ho ha fet. Potser per les patents, no ho sé.
El fet és que fa anys que la utilitzo, la tinc a plè rendiment i amb l’antic Note 3 cada vegada que instal·lava alguna ROM el recuperava (el programa i les dades entrades – targetes-) utilitzant el Titanium Backup, que requereix tenir el root fet al telèfon. Ara tinc un Note 8 i encara no em ve de gust de fer el root, així que porto temps investigant de quina manera ho podria recuperar. Veient la extrema dificultat, ja he provat moltes altres opcions que semblen similars, però en realitat no són gens bones (per moltes estrelles i fans que tinguin, a mi m’han resultat un autèntic desastre).
ACTUALITZO: NO FUNCIONA en els següents aparells: Samsung Galaxy A20, A30 ni A40. Comprovat.
Així que com sempre que calen informacions tècniques sobre Android, he anat a petar a XDA-Developers. Allà i per tot internet en general hi ha altres desesperats com jo cercant informació i solucions aparentment inexistents. Però un crack hi ha posat la manera d’aconseguir-ho. I l’he seguit. I ara tinc el Beep’nGo recent instal·lat, restaurat tal qual el tenia al vell Note 3. Però al Note 8. I funciona de meravella.
Així que poso la solució aquí, per ampliar l’abast per tothom que la cerqui. La tradueixo, i aclareixo alguns aspectes que a mi m’han generat algun problema.
Ideal pels usuaris JA EXISTENTS del programa. Pels nous, lamentablement diria que no hi ha solució , ja que el programa si no parteix d’una còpia ja existent no permet crear un nou usuari.
La clau de volta es troba aquí, i l’ha escrit un usuari amb el Nickname “MisterKosmos“. La copio integra. I hi poso comentaris en color:
Steps to migrate BeepnGo including data from old to new phone
install ADB ( developer.android.com/studio/command-line/adb ) on your PC [De fet no cal instalar res, només cal buscar el paquet “platform-tools_r31.0.3-windows” – el podeu trobar [versió actualitzada el 30-11-2021 v31.0.3: aqui –, descomprimir-lo en algun directori fàcil de trobar i treballar a partir d’aquí]
Open cmd window in the folder where ADB is located
on old phone: enable USB debug option in developer options
connect old phone to PC ( watch for question popups on phone and answer them)
check if phone is visible to adb : adb devices
commands:
adb backup -apk com.mobeam.beepngo ( watch for question popups on phone and answer them, if your phone is encrypted it will ask for a password (use simple password like the letter ‘a’ . This command will create a file backup.ab in the current folder) [Jo aquí vaig tenir el primer problema, i és que al meu Note 3 no em sortien uns botons que han d’aparèixer a baix de tot. Intuïtivament vaig aconseguir que passés la pantalla, però em va provocar alguna baralla amb el pc i el mòbil. ACTUALITZACIÓ 13-12-2020: Aquest arxiu que crearem, backup.ab, estarà a la carpeta de l’ordinador, i fixem-nos que tingui més de 0kB! Si no cal repetir la operació]
[the previous command should have backed up the apk as well. However on my phone this did not work so we need some more steps to copy the apk too:]
adb shell
pm list packages -f | grep mobeam
will show the path where the application is stored (in my case:
package:/data/app/com.mobeam.beepngo-2/base.apk=com.mobeam.beepngo ) [en el meu cas el directori era lleugerament diferent. Recomano MOLT instalar alguna app que ens permeti veure la situació exacta (el path) dels arxius del mòbil. Jo n’utilitzo una que es diu File Manager +. És gratuïta i em serveix]
copy the apk to a folder which is visible on PC:
cp /data/app/com.mobeam.beepngo-2/base.apk /storage/self.primary/Download/beepngo.apk [aquí vaig tenir un altre problema, i és que el directori que ell posa per passar la còpia en el meu Note 3 no existia. Vaig anar provant a les palpentes però quan aconseguir un directori vàlid, només era de lectura. Així que vaig aprofitar que tenia el Titanium backup i el root fets per investigar un directori vàlid, i ja va funcionar tot. ACTUALITZACIÓ 13-12-2020: El meu path per si serveix a algú és: /storage/emulated/0/beepngo.apk ]
exit
(you are back at the normal cmd window prompt, don’t close the window yet)
Now on PC open windows explorer, navigate to your phone devices Download folder and copy beepngo.apk to a folder on PC
Disconnect old phone
on new phone: enable USB debug option in developer options
Connect new phone (watch for question popups on phone and answer them)
Copy beepngo.apk to the Downloads folder of the new phone
On phone use file manager, navigate to Downloads folder and run the beepngo.apk to install beepngo
On PC go to the command window:
check if new phone is visible to adb : adb devices
adb restore backup.ab (th -apkis will restore the beepngo files, watch for popups on your phone and answer questions. if you had to enter a password for encryption, please enter the same password again ) [El problema final és que després d’haver fet tots els passos i finalitzada teòricament la restauració de les dades, en obrir el programa no s’havia realitzat cap restauració. Havia desinstal·lat el programa, reinstal·lat, reiniciat el mòbil per si de cas.. però res. El problema estava que el backup de les dades no s’havia realitzat correctament, ja que el fitxer resultant era de 0 bits. Un cop localitzada l’errada, i subsanada, ja tot com una seda]
Start beepngo and the data from previous phone is visible [ I VISCAAAA!!!! FUNCIONA!!!]
Fa pocs dies va sortir la notícia als diaris (i 2) i a la televisió que a Andorra ja disposem de servei de préstec de llibres i revistes digitals.
Sembla que ja fa un temps que el sistema funciona a Catalunya, tot hi que jo me’n vaig assabentar la mateixa setmana que van anunciar la bona nova a l nostre país.
El sistema l’han batejat com eBiblio, un nom que si bé no és el més original del món, trobo que és ben pensat i diu exactament el que és, sense haver de recórrer a funambulismes innecessaris.
Lògicament el primer que vaig fer en assabentar-me’n va ser trobar el moment per donar-me d’alta al sistema, i és que cal, a més de tenir el carnet de qualsevol biblioteca del país, anar físicament a la biblioteca per a que et donin d’alta (sembla que es volen assegurar que els facilitis un correu electrònic, potser per tenir una manera fiable d’entrar en contacte amb tu, no ho sé). Al cap d’un parell d’hores vaig rebre un mail amb la informació per entrar al sistema (nom d’usuari i contrasenya). I ja està! A partir d’aleshores ja pots triar i remenar entre la de moment exigua quantitat de títols disponibles, entre llibres i revistes. Si en vols demanar en préstec però ja necessites instal·lar un programa d’Adobe (Adobe Digital Editions 4.5) que gestiona els drets digitals de les obres. Allà pots demanar prestats o retornar els volums.
La prova l’he fet amb Una columna de foc, d’en Ken Follet, i ha estat completament satisfactòria!
Fa uns temps (poc, un mes i mig) que vaig decidir renovar el llibre electrònic, el lector de llibres electrònics, vaja. L’antic l’he jubilat després d’un munt de bons serveis prestats. Vaig dubtar força entre comprar el rei dels e-readers (el kindle d’Amazon) o algun altre. Al Fnac del Pyrenées justament feia un temps que tenien e-readers de la marca Kobo, canadenca, que semblaven molt similars, però amb l’avantatge de no ser tant absurdament intrusius com els Kindle. Preus similars, característiques similars. Com que els llibres electrònics no van precisament baratets, no contemplava la possibilitat de comprar-ne a carretades a través d’Amazon, així que el que en alguns països pot ser un avantatge (accés directe a la gran biblioteca d’Alexandria actual), per mi no representava cap punt fort. Per contra, com que la privacitat resulta que si que hem preocupa, i Amazon no és precisament una empresa famosa per les seves bones pràctiques, la decisió es va decantar amb relativa facilitat cap al cantó canadenc. M’hagués agradat comprar la versió ultra mega fashion del kobo que és més gran, amb protecció per aigua, amb molta més llum i que apretant un botó et fa un massatge i et treu un cafè, però també era sensiblement més car, així que la versió bàsica (amb llum, que és una PASSADA) ja hem va semblar més que bé.
I és que el més xulo, és la llum LED que incorpora. També la velocitat a l’hora de passar pàgines o navegar per la bilblioteca interna (memòria interna, no té SD), el poc pes del llibre, la qualitat de la pantalla (que tampoc necessitem res de l’altre món… és per llegir), els leds que et permeten llegir de nit sense tenir cap llum obert i no molestar al personal, la duració de la bateria…
La llàstima, que el català no surt per enlloc. Tampoc en els altres, però (cabrons). Les especificacions es poden trobar aquí, però a més les copio per si canvien l’enllaç:
Pantalla:
Pantalla táctil Carta E Ink HD de 6” de 1024 x 768 de resolución, 212 ppp
Peso:
180g
Tamaño:
159 x 113 x 8.5 mm
Almacenamiento:
Memoria interna de 4 GB con capacidad para almacenar hasta 3000 eBooks
Iluminación frontal:
ComfortLight integrada, totalmente ajustable con revestimiento microfino para ofrecer durabilidad y distribución uniforme de la iluminación
Personalización:
TypeGenius: 11 fuentes diferentes y 40 tamaños entre los que elegir
Ajustes exclusivos de grosor y nitidez de fuentes
Formatos compatibles:
14 formatos de archivo soportado de forma nativa (EPUB, EPUB3, PDF, MOBI, JPEG, GIF, PNG, BMP, TIFF, TXT, HTML, RTF, CBZ, CBR)
Lee eBooks alquilados de una biblioteca pública
Fa un temps que hem sento bombardejat per la nova moda del “cloud computing”. Només faig que llegir articles de blogs, de diaris en paper o digitals i rebo un munt d’ofertes aparentment immillorables per a adquirir (fins hi tot de manera gratuïta) un més que considerable espai a la xarxa, en algun servidor pràcticament il·localitzable d’algún racó de món (encara que sigui del món més industrialitzat). I aquesta sensació a anat in crescendo en el que portem d’any. Sembla que alguns poders realment importants han decidit que una bona part de la població ha de posar tota la seva informació (música, documents de text, presentacions, pdf, fotografies privades, arxius bancaris, mails…) en ordinadors que no controlen als quals és relativament senzill d’accedir. Els punts a favor que acostumen a donar és la disponibilitat permanent dels arxius, la seguretat de la gestió dels mateixos i que serà molt més difícil que es perdin en cas d’accident per causes majors (incendis, inundacions, robatoris) i difícilment un hacker hi accedirà perquè estaran barrejats entre milers de milions d’altres arxius d’altres incauts que també hauran confiat en l’anomenat núvol.
Estem d’acord en que és molt pràctic disposar d’alguns arxius disponibles permanentment. Fins hi tot és cert que molts de nosaltres tenim una part molt important de la informació disponible gràcies a servidors de tercers que l’emmagatzemen i ens en garanteixen l’accés, ús i abús. Penso en gmail, picasa, facebook, twitter, evernote… Però després de les revelacions que han anat sortint a la llum pública gràcies a un treballador (ex treballador) d’una empresa subcontractada per la NSA, Edward Snowden, tot aquest interès desmesurat per tenir a l’abast dels dits els nostres arxius té més mala pinta que mai. Si els arxius són en CD’s, DVD’s, discs durs extraïbles o unitats USB són pràcticament inabastables pels serveis d’espionatge (sempre que no hi tinguin un interès directe. En aquest cas no hi hauria res a fer). En canvi, si són en servidors d’empreses -sobretot americanes- són a la pràctica fitxers públics. Tot el que estigui a la xarxa és susceptible de ser violat. El que està al nostre ordinador evidentment també, però ja hi ha d’haver un interès directíssim per a que algú ho vulgui venir a buscar.
Les meves dades més sensibles són l’àlbum fotogràfic familiar. No confio en posar-les a disposició de serveis cloud perquè no tinc la confiança necessària en com tractaran aquestes dades, ni si l’empresa sobreviurà al pas dels anys, ni tan sols tinc la confiança que hem mantinguin les condicions contractuals que avui hem conviden a signar. És com un servei de facturació al núvol. Pot ser molt útil durant un temps, però no et poden assegurar que d’aquí a 10 anys continuaran estant allà, posant a la teva disposició les factures generades durant aquest temps, les dades dels clients o les estadístiques d’ús. Un programa instal·lat en un ordinador si que t’ho pot assegurar. Pot evolucionar el programa, pot desaparèixer l’empresa, però mentre tinguis un ordinador amb un sistema operatiu compatible és vàlid. No tindràs disponibles les noves opcions, ni les millores, això si.
Potser es tracta que tota la tecnologia d’internet encara és massa jove i no hi ha directrius clares internacionals que garanteixin una manera de treballar en condicions. Actualment, i més amb el que estem aprenent de com s’abusa de l’espionatge i com es monitoritzen absolutament totes les trucades, tots els mails… absolutament tot!
Ja ho diuen que la millor seguretat és no escriure el secret enlloc, però com que l’equilibri consistiria en trobar un punt en que convergissin la seguretat de les nostres dades amb la utilització dels moderns sistemes que tenim actualment al nostre abast, ara mateix crec que la manera més barata d’aconseguir-ho és bolcar periòdicament la informació en un disc dur extraïble.
Política empresarial, qüestió de confiança o deixar-se portar pel corrent
BEEP’NGO
