Està clar que la temàtica religiosa envoltada d’obscures intrigues, misteriosos artefactes i germandats secretes ha demostrat sobradament la seva capacitat d’atraure escriptors i lectors i malgrat repetir la mateixa estratègia una i altra vegada continua amb una salut envejable. Per alguna raó però aquesta novel·la m’ha semblat més fluixa que les anteriors. Crec que simplement és degut a la mateixa concepció del llibre i potser la mateixa autora no aconsegueix desmarcar-se suficientment de la línia homogeneïtzadora d’aquesta tipologia de novel·les. La manera com està escrita no respecta els tempos necessaris per a que el lector prengui consciència que s’ha canviat el temps i l’espai i això fa perdre el ritme de la lectura i genera certa frustració. No la recomanaria. Si de cas li cal una revisió editorial que armonitzi aquestes situacions.
Una novel·la curta però que enganxa. Passa a l’actualitat – bé…, es narra com si fos en temps present, però veig que està escrita o publicada el 2016 ja fa un cert temps-, quan en Roger i la seva parella decideixen viatjar a Cuba durant 1 mes per mirar de resoldre una crisi de parella i decidir, amb aquest que ja s’imaginen i que realment es podria considerar un viatge iniciàtic, si val la pena continuar junts o és millor separar les seves vides a partir d’aquell moment. Molt (massa) curteta, molt (massa) desinvolta i també molt (massa) centrada en l’ús de drogues diverses, donant la impressi´ó que calen per aconseguir el que cerquen. Però curiosament no deixes el llibre fins al final, així que alguna altra cosa deu tenir…!
És una mena de spin-off, en espera que l’autor acabi la tercera novel·la, on podem aprendre una mica més del personatge de l’Auri, una antiga estudiant de la Universitat que per alguna raó va acabar vivint sota la universitat, en els túnels abandonats fa molt de temps. Una noia amb una sensibilitat extremadament marcada que veu en Kvothe alguna cosa especial.
No es tracta de cap novel·la ni de cap tractat de biologia o d’ictiologia, que vindria a ser la seva especialitat si parlem de peixos. Al meu entendre es tracta d’un assaig d’un apassionat del medi aquàtic que mira de defensar, mitjançant estudis, proves i observacions variades i poc objectives el que ja molts donem per fet, i és que els animals, tots, segurament, però també els peixos (que per les seves característiques podríem pensar que ho són menys) són animals dotats d’emocions i que reaccionen en funció del que aquestes els dicten. Evidentment no diu pas que no es moguin per instints primaris, sinó que també es mouen per les emocions que senten.
Per a vestir les seves afirmacions es recolza en estudis rigorosos que demostren de manera científica i objectiva aquestes afirmacions. I aquestes narracions són les que doten el text d’una qualitat indiscutible pels afeccionats, ja que informa de molts aspectes curiosos i interessants de diferents espècies de peixos. D’altra manera pocs anirien a llegir-se els textos científics i no s’assabentarien d’aquests aspectes tant bonics de conèixer.
A mi el llibre no m’ha enganxat i m’he hagut d’esforçar per acabar-lo. No resulta amè ni divertit. Només de tant en tant hi ha aquestes narracions curioses que fan que tot valgui la pena. Una puntuació de 4/10.
Aquest és un llibre que he hagut de buscar i que ha suposat una certa dificultat perquè inexplicablement no es troba en format digital i el format físic costa moltíssim de trobar. Finalment a la Biblioteca de Canillo me l’han pogut prestar.
Narra la vivència, real, de l’autor, supervivent del genocidi ocorregut a Bòsnia a la dècada dels 90 quan els serbis van decidir atacar i matar els seus veïns. És curiós com la narració no destil·la un odi especial envers els que van ser els botxins de la gran majoria de la gent que va conèixer l’autor, incloent els seus familiars més directes i els seus amics d’infància.
Es dedica a fer una descripció més o menys ordenada del que va ocórrer, des del seu punt de vista més personal. I detalla les matances, els bombardejos, les atrocitats viscudes i les penúries que va haver de passar amb una naturalitat i una fredor (de vegades distant) que potser és el que més m’ha sobtat. Perquè d’aquesta guerra, que vam viure molts a través dels mitjans de comunicació, en sabem les barbaritats més mediàtiques, però en el meu cas no tenia una visió des del punt de vista de la població civil, aquella que es limita a sobreviure com pot i juga a esquivar les bombes i els franctiradors… i les bales perdudes.
Una altra novel·la amb pinzellades històriques sobre el nostre país, barrejant la intriga, les corredisses amb assassins, espies, diplomàtics i les altes esferes. Les pressions a que es veu sotmesa la nostra estimada Andorra i com les gasten els nostres veïns del sud-sud.
Sobretot posa sobre la taula una història que a mi hem sembla recordar que alguna cosa té de verídic. És apassionant. Narra de primer una possible explicació a la desaparició de la talla de la Verge de Meritxell, fruit d’un incendi, provocat o no, de l’antic temple. Però sobretot parla d’uns papers, l’anomenada “Conjetura Valdambrini” que seria un document signat secretament pel Papa del moment, en que indica com podria fer desaparèixer la figura del Bisbe d’Urgell en favor del Rei d’Espanya. Un panorama ben negre per Andorra i els andorrans. Com l’anterior, una novel·la trepidant i que val absolutament la pena de tenir llegida.
